Gastronomia i productes típics

LA MADUIXA A SANT CEBRIÀ DE VALLALTA


Encara que es té constància de cultius de maduixa des del segle XVIII, els primers maduixots que es cultivaren al Maresme varen arribar pels volts dels anys 20 al jardí de Can Sala, a Calella, procedents de França. Per aquest motiu, aquesta primera varietat va ser anomenada popularment “Calella”.

La introducció d’altres varietats de maduixa a Sant Cebrià de Vallalta, però, va tenir més a veure amb la vinculació comercial de Can Puig amb Califòrnia. Aquesta relació es va establir a ran de la importació de vinyes empeltades sobre peu americà, resistent a la plaga de la fil·loxera, i es va ampliar amb la importació de maduixeres, donat que aquest estat americà comptava amb una gran producció d’aquest fruit.

Amb la popularització del cultiu de la maduixa a mitjans dels anys 50, propiciada per la davallada dels conreus de la vinya i la patata primerenca, en Josep Carreras i Romà va començar a subministrar els plàstics, adobs i fitosanitaris necessaris a tots els pagesos de Sant Cebrià que van decidir aventurar-se en aquest cultiu.

Actualment el maduixot es cultiva al Maresme durant tot l’any, essent Sant Cebrià de Vallalta, Calella, Sant Iscle de Vallalta, Sant Pol de Mar, Canet de Mar, Arenys de Munt i Arenys de Mar els municipis on té més presència.

De fet, la zona més muntanyosa de la comarca del Maresme compta amb un microclima i unes condicions orogràfiques molt favorables per al conreu de la maduixa. Per una banda, a la nostra latitud els requeriments lumínics de la planta fa que creixi millor en terrenys amb pendent, on l’angle d’incidència dels raigs solars a l’hivern és major i per tant reben més radiació. Per una altra banda, la capacitat de drenatge del sauló permet un millor desenvolupament de l’arrel de la planta.

Tots aquests factors repercuteixen favorablement en la qualitat de les maduixes del Maresme, que es caracteritzen per un color vermell intens, un sabor molt dolç amb un punt d’acidesa, una textura carnosa i un agradable aroma, especialment quan són acabades de collir.

Però la maduixa és un fruit molt delicat que exigeix una gran cura i dedicació al pagès que s’hi dedica. Enemic de les pluges excessives, els vents i les gelades, és també un fruit perible que no suporta bé l’emmagatzematge una vegada collit.

Tanmateix, els avantatges que els pendents pronunciats representen per al creixement de les maduixeres es converteixen en desavantatges per a la mecanització del seu conreu. Aquest fet, afegit als elevats costos de la mà d’obra, fan que el maduixot del Maresme tingui actualment problemes per competir amb els d’altres zones, com ara Huelva, València o el Marroc.

Per tal de garantir la continuïtat del sector, els pagesos que encara es dediquen al cultiu del maduixot han concentrat els seus esforços per aconseguir una maduixa de millor qualitat i per intentar cobrir el mercat en els mesos en que els seus competidors no disposen de maduixes.

Tractant-se d’una planta que es degenera molt ràpidament, els pagesos s’asseguren la qualitat i la quantitat de la collita recorrent a l’adquisició del planter a vivers especialitzats, tant nacionals com estrangers. Generalment, els cultius de maduixa al Maresme es duen a terme protegits sota túnels de plàstic i el sòl es recobreix amb plàstic negre per tal d’evitar una excessiva pèrdua d’aigua i la proliferació de males herbes.

Darrerament s’està experimentant amb el cultiu hidropònic, una tècnica de conreu que compta amb molts avantatges. Pel simple fet de plantar en sacs preparats amb aquesta finalitat, s’elimina la erosió del terreny que comporta el treball de la terra, es fa innecessari dur a terme les desinfeccions periòdiques del terreny de cultiu i permet recuperar l’excedent de l’aigua del reg, reduint la contaminació dels aqüífers.

Bibliografia

  • Bassa i Vila, Oriol (et al.), Guia dels conreus al Maresme. Argentona: Natura, 1996.
  • Campeny i Valls, Roser (coord.), El Maresme, en viu. Mataró: Museu Comarcal del Maresme, 1992.
  • Parera i Cusí, Lluís, La gent de Sant Cebrià. Història d’un poble. Canet: Els 2 Pins, 1999.


En elaboració

  • Les varietats de la maduixa.
  • El conreu de la maduixa.

EL CULTIU DE BOLETS A SANT CEBRIÀ DE VALLALTA


Si parlem de bolets a Sant Cebrià, la història dels nostres cultius ens fa remontar al cultiu del xampinyó. Aquest és un dels exemples del treball de la seva gent per fer rendibles les seves terres, on no ha estat mai fàcil l’adaptació de conreus, per l’orografia tan desigual del territori. Un terreny pla sempre fa de més bon treballar, perquè, hi ha la possibilitat de mecanitzar les esplotacions agrícoles.

Probablement primer es van cultivar aquests bolets a Calella i Pineda i, més tard, a Canet, Sant Iscle, Sant Pol i Arenys de Munt, però sembla ser que al poble on va haver més producció va ser Sant Cebrià.

Els seus inicis es calculen cap a l’any 1950. El seu conreu es va iniciar a la finca de Can Matas de Sant Cebrià i més tard es va afegir La Goita. Però progressivament es va anar provant en totes les cases de pagès del poble, de manera que van substituir les vaques pel cultiu del xampinyó.

Les primeres proves es van fer en un magatzem on entrava molt poca llum, després es va eixamplar una mina que donava aigua, la qual es va canalitzar amb uns tubs de ceràmica: com a resultat d’aquest procés i tot observant que les produccions eren millors que les del magatzem, van decidir fer els bolets dins les mines.

Entre els anys 1960 i 1965 no hi havia ningú al poble que no hi estigués vinculat directament o indirecta, fins i tot hi havia propietaris que llogaven les mines a gent que no tenia finca pròpia.

Les mines que s’excavaven a les muntanyes tenien entre vint i quaranta metres de fondària per uns dos metres d’amplada. Si el terreny era molt tou, de tant en tant es feia una volta de totxo perquè no s’esllavissés. Al final s’hi feia un pou que sortia a dalt, a l’exterior, i que s’obria i es tancava per regular la ventilació.

El cultiu

Una vegada les mines eren acabades, es feia el cultiu. Es posaven en els seus marges fems que havien estat meticulosament preparats: havien de ser de cavall, barrejats al 50% amb palla de blat, es posaven en una pila i en l’espai de 21 dies s’havien de barrejar 4 vegades, posant els que estaven a fora a dintre, i de dintre a fora, perquè s’anés produint una correcta fermentació; després dels 21 dies s’entraven a dins la mina.

Els fems provenien de casernes, escorxadors i picaderos de tot Catalunya.

Una vegada s’havien posat els fems dins els marges de la mina amb un gruix d’uns 20 cm, es feia la sembra de la llavor, un pessic cada pam; el fong s’anava estenent per ell mateix durant tres o quatre setmanes, fins que quasi s’anaven tocant l’un amb l’altre. Després es tapava amb una capa de terrer garbellat i s’havia de mantenir la humitat. Al cap de dues o tres setmanes ja es podia començar a collir. La grana o llavor venia dins d’ampolles de vidre o embolicada amb paper amb la mateixa forma.

Cada vegada que es feia una sembrada nova s’havia de desinfectar la mina.

En una mina es podien arribar a collir fins a 600 quilos però poques arribaven a aquesta xifra. Les produccions eren molt variades.

La majoria de xampinyons es comercialitzaven a Mercabarna. Al principi s’envasaven en cistells de vímet i més tard en caixes de fusta.

També passava algun intermediari que els anava comprant al productor i llavors els repartia als restaurants i botiguers.


Des dels anys 50 els preus han variat, però al 1972 va començar la davallada i van començar nous cultius a altres parts de l’Estat. En particular, els pagesos de Sant Cebrià no van tenir cap més remei que anar plegant de mica en mica, no per ganes, sinó perquè no es guanyaven la vida. La majoria es van decantar pel cultiu dels maduixots.

L’any 1976 ja la gent anava plegant i es va fer un sistema nou amb el qual no s’havien de preparar ni fems ni grana: veien en sacs que només s’havien de posar dins la mina, i ja sortien els bolets.

Aquest conreu va tenir un cicle de curta durada (no més de 25 anys) i la seva adaptació va significar un gran esforç.

A partir dels anys 80 fins al 2000 es va continuar fent cultiu de bolets però de manera més reduïda i ja introduint la gírgola (Pleurotus ostreatus). A partir de l’any 1995 es van començar amb altres races d’origen asiàtic com el Shiitake (Lentinus ododes), Nameko (Pholiota nameco), Hericium i d’altres.

A partir del 2000 el cultiu de les races d’origen asiàtic es van cultivar en grans quantitats i es pot dir que la gírgola va anar perdent pes. Actualment l’última incorporació en el cultiu de fongs ha estat el bolet de card.

PLANTA ORNAMENTAL


Sant Cebrià de Vallalta ha estat eminentment un poble de gran tradició agrícola, la qual ha evolucionat i ha anat modificant els tipus de cultius sembrats a les seves terres.

Entrant al nostre municipi el paisatge que veiem a les alçades de les seves muntanyes i en els terrenys de cultiu no ens porten a dubte, observant les extensions dels planters de maduixa, els horts d’hortalisses, fruites i verdures i també un producte molt característic de la nostra comarca com és la planta ornamental.

Fent una mica d’història, el sector de la flor i la planta ornamental s’inicià el 1925 a Vilassar de Mar quan van ser importades les primeres plantes italianes de clavell.

La seva primera gran expansió es va produir cap als anys seixanta, quan la flor del Maresme ascendí amb força en els mercats europeus. A Sant Cebrià la seva introducció data aproximadament de l’any 1994-1995 amb plantacions de forma extensiva de geranis i de ponsètia (més coneguda com la planta de Nadal), però que amb el temps han anat ampliant a altres tipologies de planta ornamental que s’han adaptat perfectament al terreny.

Darrera actualització: 25.11.2020 | 15:08
Darrera actualització: 25.11.2020 | 15:08